L'entrada d'any ens ha portat la ja tradicional pujada de preus del transport públic, que se suma a la clatellada que els usuaris ja vam patir l'any passat.
La T-10, el títol més utilitzat -suposa un 70% de les vendes-, ha pujat enguany un 3,7%, acumulant un increment desorbitat del 36,1% des de l'inici de la crisi. En la mateixa línia, la T50/30 s'acaba d'encarir un 4%, amb un increment acumulat del 31,5% des del 2008. Un altre exemple el trobem en l'Ajuntament de Barcelona, que amenaça de pujar un 116% el preu del servei de Bicing. Les xifres parlen per si soles.
Però és que ni tan sols els usuaris de transport privat es deslliuren d'escurar-se les butxaques aquest 2013: trobem un augment del 3,5% en els peatges de la Generalitat i del 2,4% els de titularitat estatal -xifres que fan palesa, per cert, la hipocresia del discurs nacional de CiU-. Aquí convé no perdre de vista els obscurs vincles d'interès econòmic i polític entre la federació conservadora i l'empresa concessionària Abertis.
En definitiva, l'encariment del transport demostra el nul compromís dels governs de dretes amb els serveis públics, fruit de la insensibilitat vers el patiment de les classes populars d'aquest país: el perjudici social és evident, i més dolorós (encara) amb l'atur juvenil desbocat per damunt del 50%. Convertir la mobilitat en un luxe contribueix a eixamplar la fractura social de Catalunya.
Evidentment, l'escalada de preus dels darrers anys és molt més forta que l’augment de l’IPC, empenyent les economies domèstiques una mica més a prop de l'abisme. Per ampliar el context, cal dir que, en moment de retallades i austericidi, els augments de salaris acordats per conveni fins alnovembre de 2012 només han estat del 0,89% a Catalunya, mentre que la inflació ja arribava al 2,9%.
Davant d’aquests atacs, des de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) defensem el desenvolupament d'un model de transport públic de qualitat, accessible i sostenible arreu del país. Creiem que una bona xarxa de transport públic no només és una necessitat social, sinó també com un motor d'igualtat i oportunitats. A més, cal garantir la sostenibilitat arreu del país promocionant formes de mobilitat alternativa i ecològica com la bicicleta.
Però és que ni tan sols els usuaris de transport privat es deslliuren d'escurar-se les butxaques aquest 2013: trobem un augment del 3,5% en els peatges de la Generalitat i del 2,4% els de titularitat estatal -xifres que fan palesa, per cert, la hipocresia del discurs nacional de CiU-. Aquí convé no perdre de vista els obscurs vincles d'interès econòmic i polític entre la federació conservadora i l'empresa concessionària Abertis.
En definitiva, l'encariment del transport demostra el nul compromís dels governs de dretes amb els serveis públics, fruit de la insensibilitat vers el patiment de les classes populars d'aquest país: el perjudici social és evident, i més dolorós (encara) amb l'atur juvenil desbocat per damunt del 50%. Convertir la mobilitat en un luxe contribueix a eixamplar la fractura social de Catalunya.
Evidentment, l'escalada de preus dels darrers anys és molt més forta que l’augment de l’IPC, empenyent les economies domèstiques una mica més a prop de l'abisme. Per ampliar el context, cal dir que, en moment de retallades i austericidi, els augments de salaris acordats per conveni fins alnovembre de 2012 només han estat del 0,89% a Catalunya, mentre que la inflació ja arribava al 2,9%.
Davant d’aquests atacs, des de la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) defensem el desenvolupament d'un model de transport públic de qualitat, accessible i sostenible arreu del país. Creiem que una bona xarxa de transport públic no només és una necessitat social, sinó també com un motor d'igualtat i oportunitats. A més, cal garantir la sostenibilitat arreu del país promocionant formes de mobilitat alternativa i ecològica com la bicicleta.
